Els dies 21 i 22 d’abril es va
disputar el Trofeo Pinares als frondosos boscos d’una bonica
comarca a cavall entre Soria i Burgos. Cridats per la prometedora
bellesa del paisatge i per l’afany de córrer més enllà de les
fronteres del nostre petit país, fins a 15 membres del Club UPC
(entre socis i simpatitzants) vam sortir en expedició cap a les
terres llunyanes de Pinares. La pedania de la Hinojosa, un llogarret
rústic, deshabitat en aparença, però equipat amb església, pista
de frontó i taverna clandestina, ens acolliria i ens donaria refugi
les dues fredes nits que teníem per endavant.
Dissabte al matí, ni el fred ni la
pluja van arrugar-nos per llevar-nos ben d’hora, ben d’hora i
encaminar-nos cap a Palacios de la Sierra a córrer la cursa de mitja
distància. Un bosc net i humit, una pineda majestuosa, conjunts de
roques enormes i el color verd que ho impregnava tot conformaven un
escenari magnífic per gaudir de la cursa i de l’entorn. I perquè
res trenqués l’harmonia del paisatge, fins i tot les tiges de les
balises eren fetes de la fusta dels arbres del mateix bosc. No us hi
vau fixar? Els millors resultats del Club els van aconseguir els
nostres representants a les categories d’iniciació, que van fer un
paper més que destacat en el que per alguns era la seva primera
cursa.
Complert el primer objectiu del cap de
setmana calia recuperar forces i no podia haver-hi millor manera de
fer-ho que amb un bon plat de pisto,
picadillo i morcilla, autèntiques delicatessen locals amb les
quals ens vam carregar d’energia per una tarda d’intensa
activitat turística. La Casa de la Madera, dues necròpolis i una
recerca de geocaching per deixar constància del nostre pas per la
zona van omplir una tarda plujosa que va culminar amb un arc de Sant
Martí absolutament espectacular. Potser va ser l’arc de Sant Martí
que ens va hipnotitzar amb la seva bellesa, però el cas és que
entre les 20h i les 22h del vespre cap membre del Club recorda què
va passar. Hem sentit a dir que hi va haver un partit de futbol, però
tampoc ho podem assegurar.
Una altra pineda, la de San Leonardo,
va ser l’escenari de la cursa de diumenge. Aquest cop, van ser les
vaguades (tàlvegs, segons el diccionari de l’IEC) pronunciades i
les estructures rocoses les que van marcar la presa de decisions en
l’elecció de rutes, que passaven per boscos força penetrables,
però sobre un terreny accidentat. Satisfacció general entre els
membres del Club al finalitzar la cursa i, altra vegada, amb ganes de
recuperar energies amb un bon tiberi lleonès. Un cop dinats, ens
resistíem a abandonar les seductores terres sorianes i vam voler
passar-hi les últimes hores en un dels seus indrets més bonics. El
passeig pel Cañón de Río Lobos va ser la cirereta que va culminar
un cap de setmana rodó d’esport, natura, gastronomia, carretera i,
sobretot, molt bon rotllo. Trofeo Pinares, fins l'any que ve!
